• 'I la foscor s'il·lumina de sobte perquè érem dos a contradir la nit'
  • Joan Vinyoli

Editorials

Xavier Pla - Reparar el món. La literatura catalana i el procés

Rellegits ara amb perspectiva, tots dos llibres guanyen molt més sentit. Tant el volum de narracions titulat La força de la gravetat com "La matèria primera", el seu primer llibre de no-ficció, publicats ja fa més de deu anys, s’entenen més i millor. Amb fotografies, cròniques periodístiques i reportatges, entrevistes a la gent del camp i de les fàbriques, recreacions literàries i narrativitzacions a partir de fets i personatges reals, Francesc Serés hi feia un retrat desolador de la Catalunya de principis de segle XXI, una Catalunya gastada, bruta i precària. L’autor de la trilogia novel·lesca "De fems i de marbres" proposava al lector recórrer una determinada geografia catalana que no solia aparèixer en la nostra literatura. Era la Catalunya cremada dels incendis, la Catalunya amagada dels camioners de Mercabarna, la silenciada dels pescadors de la Costa Brava, que ara s’enriqueixen venent àmfores falsifiades, la de les àvies que malviuen als terrats de la Barcelona vella, la dels treballadors de les fàbriques i de les mines que, amb resignació, por i infelicitat, sacrifiquen les seves vides per al bé dels seus fils. Era una mena de cartografia de la memòria col·lectiva destinada a restituir tota la dignitat de les vides quotidianes en minúscula, amb tots els seus obstacles, dureses, tristeses i, també, petites i grans alegries. Els protagonistes eren gent corrent, la matèria primera del país, que lluitava per superar tota la força de la gravetat amb què els obsequiava la vida. Vivien vides discretes, amagades, en llocs marginals o no, magatzems, tallers, autopistes o cases particulars convertides en veritables “no llocs” d’una societat que els esclafava, que no els sabia atorgar cap lloc i que no els donava visibilitat ni tan sols dret a representació. En aquesta Catalunya real, que també retrobàvem a "Petit indi" (2008) o, més tard, a "La plaga" (2013), per exemple, pel·lícules de gran valor documental de Marc Recha i Neus Ballús, en aquesta Catalunya que ha canviat tant, hi havia també espai per a la tendresa, la comprensió i l’amor per a la mare d’un malalt de sida, per al ciclista de diumenge al matí que demana que el deixin guanyar, per al nen que ha robat i s’escapa entre els contenidors de la zona de descàrrega del port de Barcelona, per a la remeiera moribunda de les terres de l’Ebre, per al captaire que viu de les deixalles d’un cantó i altre dels marges d’una autopista metropolitana. Era una manera clara i directa de mirar el present, sense filtres aparents, que es caracteritzava (em sembla) per una mena de tensió interna que no empenyia el seu autor a la denúncia oberta, sinó a un discurs d’anàlisi, però que en tot cas no el portava mai a una elegia del món perdut. És com si Serés s’hagués mirat fis a aquell moment la realitat des de la distància, des d’una certa alçada i que, a partir d’un moment, es decidís a afrontar el present, el nostre present, tocant de peus a terra, sense membranes, i es dediqués a homenatjar-lo i a estimar-lo. Però la realitat real fa mal. La realitat fa mal si es vol assumir, si es vol conèixer i si es vol transformar, i només es pot afrontar mirant-la de cara, posant-la i posant-se davant del mirall. L’any 2014 Serés va completar la seva cartografia literària estirant més fils de la madeixa col·lectiva amb totes les virtuts de la no-ficció a "La pell de la frontera", un llibre que representa un veritable eixamplament de territoris imaginatius i una contundent exploració de nous territoris narratius fis ara poc transitats en la literatura catalana, un títol cabdal que el futur posarà al costat dels de Joan Fuster, Francesc Candel o Montserrat Roig. Els mateixos territoris indefinits amb les seves històries horitzontals, el mateix paisatge humà. Però ja han passat sis anys de crisi global. Ha esclatat la bombolla immobiliària i financera, la crisi de les hipoteques, els refugiats del Mediterrani. El món del treball. Les onades d’immigració al Segrià i al Baix Cinca. La misèria. Són els anys en què s’inicia el procés polític cap a la independència. La identitat. Tot es barreja. Sense complaença ni, sobretot, nostàlgia, la mirada de Serés és literària, però també sociològica i periodística i, fins i tot, antropològica, però ja no té res a veure amb la dels antropòlegs postmoderns tancats al supermercat o al metro: de sobte, allà on ningú no pensava que hi hagués res, en un polígon industrial, en un hospital o en una escola, a l’Hospitalet, a Alcarràs, hi ha una història. Només cal saber veure-la. I, com si fos una mena de deure moral, l’escriptor se’n fa portaveu, narrador i intèrpret des de la seva estranyesa: “Tothom em mira, em miren els senegalesos, els malians, els guineans i, per descomptat, els pagesos. Soc un estrany, de vegades només cal desplaçar-se uns mil·límetres del centre per caure als antípodes.” D’aquesta mateixa Catalunya lletja, que liquida definitivament la Catalunya idealitzada de la “muntanya d’ametistes” noucentista i la del paisatge poetitzat per la generació de Josep Pla i Josep M. de Sagarra, la narrativa catalana contemporània se n’ha fet ressò. Ho podem constatar en novel·les de Marta Rojals, Joan Todó, Adrià Pujol, Mercè Ibarz, Jordi Lara, entre altres, tal com han explicat Abel Cutillas i Borja Bagunyà darrerament. En aquests anys, el món rural i el món del treball han evolucionat i han canviat els seus rols dins la societat. Les condicions i els valors de vida s’han transformat, i nosaltres amb ells. Mirem el camp i la ciutat d’una forma clarament diferent, els interpretem i hi habitem de maneres noves perquè ara ja tot és paisatge, encara que el tractament que se’n faci sigui radicalment diferent. A "Els nois" de Toni Sala, per exemple, una novel·la breu publicada l’any 2014 i rebuda amb entusiasme en la seva traducció nord-americana, l’escena del “crim” és en una població que
es troba en plena carretera de la vergonya, la mal anomenada N-II, abandonada pel ministeri espanyol de torn, plena d’obres inacabades, desdoblaments perillosos, grues, ponts a mig construir, escombraries, deixalles, rodamons i prostitutes. En un llibre sobre l’angoixa de la mort, la profusió d’estelades i de símbols independentistes als balcons i a l’entrada i la sortida del poble permeten, també, al mateix Sala que va publicar "Rodalies" (2004), una reflexió sobre la vitalitat social i la identitat moral. A l’última part de la novel·la "Dies de frontera", també del 2014, Vicenç Pagès fa aparèixer novament la N-II, però a l’altura de la Jonquera. El personatge femení torna a peu cap a Figueres sota un sol embafador i el narrador ens mostra amb detall tot allò que veu, quilòmetre a quilòmetre, rotonda a rotonda: un cotxe cremat, pneumàtics i bidons rovellats abandonats als marges, llaunes d’oli, ampolles, matrícules i papers, limusines blanques aparcades davant dels prostíbuls, camions, gasolineres, caixers automàtics, torres d’alta tensió, senyals de trànsit, vells edificis abandonats, un supermercat, un bingo, un sextoy center... Si la realitat no ens fes mal als ulls, no necessitaríem la literatura. Parafrasejant Marcel Proust, que va escriure una vegada que només defensen una llengua aquells que l’ataquen i que, per tant, cada escriptor es veu obligat a fer-se la seva pròpia llengua, bé es podria dir que només atacant la realitat un escriptor se’n podrà crear una de nova. O, per recordar aquella famosa expressió que Josep Pla va posar al prefaci del seu "Viaje en autobús" l’any 1942: “Conegueu el país i us coneixereu.” És a dir, que conèixer, descriure i narrar la realitat del present, que és caòtica, desordenada, heterogènia, no vol dir fer-ne un homenatge passiu, un acte de reconeixement acomplert i d’adoració acrítica, sinó ben al contrari: la literatura catalana també pot ser transitiva i ha d’intentar participar de la realitat com a acte de recomposició, i, per tant, d’acció. “Reality hunger”, proclamava fa pocs anys l’escriptor ciber-ecologista (diguem-ho així) nord-americà David Shields en el seu famós “manifesto”, on advocava per reivindicar, en literatura, l’espontaneïtat, la hibridesa, el collage, la incorporació de material “en brut”, la difuminació de la distinció entre ficció i no-ficció. Noves formes d’expressió literària dominades, per sobre de tot, per la realitat, convertida en esquer, en motiu d’atracció dels escriptors i, alhora, de desenfocament, més difícil de capir que no sembla: “the lure and blur of the real”. Per això, els llibres de Serés, el de Sala, el de Pagès, el de Rojals, el de Todó, per posar com a exemple només aquests, valen més que dues dotzenes d’assaigs més o menys oportunistes i autocomplaents sobre el procés independentista. I, probablement, interpel·len i interpel·laran els lectors catalans durant molts anys, passi el que passi, perquè són obres que saben interrogar els elements actius, són crítics amb els errors, saben exercir l’autocrítica, contribueixen a produir un contra-discurs de reparació, d’emancipació i, per què no, de reorientació si es vol micro-política.
Reparar és el verb que apareix en el títol de l’assaig apassionant del crític literari francès Alexandre Gefen publicat fa ben pocs mesos,
"Réparer le monde", una exhaustiva i polèmica interrogació sobre com afronta el segle XXI l’actual literatura francesa. Ben lluny, és clar, de la literatura concebuda amb finalitats terapèutiques d’autoajuda o merament evasives de la realitat, però també apartant-se d’una concepció literària formalista, autònoma i merament estetitzant, el que defensa (o descriu) Gefen és una narrativa oberta a la realitat, per més que faci mal o precisament a causa d’això, amb la finalitat de suavitzar-ne o endolcir-ne les imperfeccions. Ha arribat l’hora, diu el crític francès, dels escriptors “tot terreny”, d’una literatura de “contacte”, de proximitat, capaç de donar la veu als qui fis ara no tenien veu, als desfavorits, als oblidats de la història amb majúscula, a les comunitats marginades, als qui han patit un trauma personal o col·lectiu ("Reparar els vius" és el títol del llibre de Maylis de Kerangal, traduït al català, que fa eco al de l’assaig). La reparació podria mostrar-se en forma retrospectiva davant d’una injustícia passada o, per exemple, com una forma de reconciliació davant de la complexitat del present. Les obres de la premi Nobel de literatura de l’any 2015, l’escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx, els seus relats sobre Txernòbil, per exemple, serien la millor prova d’aquesta literatura “reparadora”: compartir experiències personals o d’altri, en una mena de re-socialització humanista del teixit de la realitat, com passava a "La pell de la frontera" de Serés. L’escriptor, diu Gefen (aquest tipus d’escriptor, afegim-hi, perquè, naturalment, no és l’únic tipus de narrador existent ni molt menys ho hauria de ser), busca un “nosaltres”, s’adona que amb els seus llibres pot “cosir” els estrips de la societat, pot omplir els buits que deixa la comunitat, de manera que es pot tornar a convertir en “le conteur capable d’insuffl du commun à la communauté”, seguint l’al·legoria mai prou repetida de Walter Benjamin. Amb la mateixa austeritat narrativa, però seguint la lliçó literària d’un Javier Cercas i la seva teorització dels “relats reals”, Gefen també recorda obres com "HHhH" de Laurent Binet o "L’adversari" d’Emmanuel Carrère, i destaca el valor ètic d’Éric Vuillard amb el seu premi Goncourt de l’any passat, "L’ordre du jour" (que sortirà pròximament en català), un relat sec, lúcid, d’una precisió feridora sobre l’annexió nazi d’Àustria l’any 1938 que, a través de la petita història fosca de personatges del passat, enfronta el lector a totes les seves (i nostres) dimissions col·lectives. Ficció i història. Testimoni i denúncia. Agafar el bou per les banyes, afrontar el repte moral de narrar la força que té el poder. Algun escriptor català es podria plantejar projectes literaris com aquest. Serés o Sala, que s’han interessat pel cas Pujol, podrien fer-ho molt bé. Josep M. Fonalleras o Jordi Amat, que segueixen l’actualitat política, s’hi han acostat en narracions, articles o assajos narrativitzats. Hi fa pensar el relat, brevíssim i gens innocent, que Vicenç Pagès va publicar a la revista El Temps el juliol del 2017, un text sorprenent i admirable, audaciós, “La petita història d’en Joseph”, la vida cruel de Joseph Goebbels explicada amb els ulls d’un nen: “Parlava molt enfadat perquè havia tingut una vida dura, i com que la gent que l’escoltava també estaven enfadats perquè no tenien feina, s’emocionaven i l’aplaudien i aixecaven el braç dret.” O, des d’una perspectiva més personal, Julià Guillamon, que, en els seus últims dos llibres, també sembla adherir-se a una narrativa del "care", no tan sols per consolar sinó com un “mode d’action et une forme d’insertion dans la société contemporaine”.
Allà on la política no arriba, és ineficaç o bé falla estrepitosament, emergeix encara la força reparadora de la literatura, o si més no d’aquella que no es pot abstreure del seu temps i que pot agafar el relleu dels grans discursos ideològics, potser esgotats. Davant de la inquietant situació política a Catalunya després de l’1-O, amb els fonaments de la democràcia qüestionats i les llibertats trepitjades, els lectors es poden tornar a cohesionar a l’entorn d’aquest propòsit catàrtic i consolador del “faire du bien” del crític francès. Però això requereix exigència tant per part dels lectors com dels escriptors i, sobretot, mirar de cara la realitat real. La reestructuració del cànon literari català a la qual estem assistint aquests últims mesos no pot ser casualitat. Que les veritats incòmodes del llibre inèdit de Josep Pla, "Fer-se totes les il·lusions possibles", i la radicalitat de la tragèdia desolada i expiatòria de "La mort i la primavera" de Rodoreda (tan diferents totes dues obres!), figurin en les llistes dels llibres més venuts potser és un indici més que simptomàtic. La revalorització cada vegada més unànime durant aquests temps de procés polític de la gran novel·la de Joan Sales, "Incerta glòria", ho corroboraria del tot. La recomposició de l’esfera literària catalana, amb l’auge de la literatura escrita per dones, la incorporació dels gèneres no ficcionals i la difuminació de les fronteres entre gèneres, la desaparició del concepte de “perifèria” (territorial, lingüística, de gènere), ja que avui tot és centre, tot plegat fa pensar que encara que el resultat de l’acció política pugui arribar a ser devastador, el procés polític, en canvi, ha comportat un clar eixamplament del cànon literari, que s’ha fet molt més porós i empàtic, i força menys autosuficient. És allò tan antic del Talmud: si jo no estic per mi, qui ho estarà? Però si jo només estic per mi, qui soc jo? Tot està per viure. Però, sobretot, tot està encara per escriure.

Xavier Pla - Reparar el món. La literatura catalana i el procés
Botiga

Comprar números anteriors

Si et falta algun dels números de la Revista de Catalunya, pots adquirir-los fàcilment. Indica'ns els números que t'interessen i te'ls farem arribar.
Subscriptors

Vull subscriure'm a la Revista de Catalunya

Preu subscripció anual:

65 € / any

Europa: 78 € / any

Resta del món: 120 $ / any

La nostra web RevistadeCatalunya.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.
Veure més informació | Tancar