La nostra web RevistadeCatalunya.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies. Veure més informació | Tancar

Max Cahner

Història de la Revista de Catalunya > Max Cahner


Max Emanuel Cahner i Garcia va néixer a Bad Godesberg (Alemanya) el 3 de desembre de 1936. Era fill de Max Emanuel Cahner i Bruguera, català de naixement. Durant la Guerra Civil la família Cahner va ser expulsada del país i anaren a Alemanya, on hi va néixer Max Cahner. Quan va ser batejat, en constatar els orígens jueus del seu avi, van recomanar a la família sortir d'Alemanya i per aquest motiu retornaren a Barcelona l'any 1939. L'any 1952, amb quinze anys només d'edat, es va matricular a les facultats de Química i de Dret de la Universitat de Barcelona i als 16 anys impartia classes de català.

A la Universitat va conèixer Albert Manent, que l'introduiria en els ambients de la catalanitat resistent i amb qui l'unirà una gran amistat. Amb Joaquim Maluquer, Albert Manent, Rafael Tasis i Joan Triadú intenta la represa de la prestigiosa Revista de Catalunya, fundada per Rovira i Virgili, i editen, a Mèxic, el desembre de 1956, un sol número, el 105. Després de convertir la revista Serra d'Or en el referent de la cultura catalana de la dècada dels anys 60, funda, amb Ramon Bastardes, Edicions 62, l'editorial que fou el bastió de la nostra cultura, i que va néixer gràcies a la venda d'un cotxe propietat de Cahner que havia heretat del seu pare. A Edicions 62 crea un consell assessor format pels intel·lectuals més compromesos del moment en la represa nacional: Josep Benet, Oriol Bohigas, Jordi Carbonell, Alexandre Cirici, Agustí Duran, Joan Fuster, Ernest Lluch, Enric Lluch, Albert Manent, Joaquim Molas i Miquel Tarradell. L'any 1964 el règim franquista l'expulsa del país arran dels fets del Paranimf, i aconsegueix que Edicions 62 sigui present a la Fira de Llibre de Frankfurt. Gràcies a les gestions de diverses personalitats del món polític, cultural i eclesiàstic, retorna a Catalunya, i engega l'empresa editorial més ambiciosa fins aquella data: la Gran Enciclopèdia Catalana.

L'any 1972 fundà una altra editorial, Curial Edicions Catalanes, que es caracteritzà per donar més importància al contingut de l'obra que es publica que no pas a la seva rendibilitat comercial. Curial Edicions Catalanes té un fons editorial d'una importància cabdal per a la nostra cultura, on destaquen les dues grans obres de Joan Coromines, els 10 volums del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i els vuit de l'Onomasticon Cataloniae i l'edició de revistes tan emblemàtiques com Recerques, Randa i Els Marges. Amb el seu amic Eliseu Climent va col·laborar en moltes iniciatives culturals arreu dels Països Catalans.

El 1980, Convergència i Unió guanya les eleccions nacionals i Max Cahner acceptà ser conseller del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. La seva tasca al davant del Departament fou immensa. En els quatre anys que durà el seu mandat, fins el 1984, Max Cahner creà i reconstruí les infraestructures necessàries per al desenvolupament d'una cultura normalitzada: Arxiu Nacional de Catalunya, Filmoteca de Catalunya, adquisició del teatre Poliorama, projecte del Teatre Nacional i l'Auditori, Llei de Normalització Lingüística, TV3 i Catalunya Ràdio, Centre d'Art Santa Mònica, creació de biblioteques, renovació dels museus, restauració de monuments… La llista completa seria llarguíssima. Per dur a terme aquesta empresa tan exhaustiva, s'envoltà del bo i millor de la cultura catalana del moment tot prescindint de la seva adscripció política. Deixà la conselleria, però no deixà de treballar per al país: el 1986 recupera l'edició de la Revista de Catalunya. Fou rector de la Universitat d'Estiu de Prada de Conflent des de l'any 1985 al 1987, anys en què aquesta universitat d'estiu agafa més prestigi, i també des de l'any 1992 al 1994. Fou professor de Llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona des de l'any 1984 fins que es jubilà, el 2006. Entre els anys 1987 i 1991 fou president del Consell d'Administració, president executiu i editor del diari Avui i entre 1988 i 1992 diputat al Parlament de Catalunya. L'any 1996 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Com a investigador de llengua i literatura publicà múltiples articles sobre geografia, literatura i llengua catalanes dels segles XVI al XIX, com l'Epistolari del Renaixement (vols. I i II), fruit de la seva tesi doctoral; Joan Baptista Anyes, Obra catalana i els quatre primers volums de la Literatura de la revolució i la contrarevolució (1789-1849).

L'any 2010 es posà el seu nom a la sala d'exposicions del Palau Moja. Morí el 14 d'octubre del 2013 a Barcelona, a l'edat de 76 anys. El govern de Catalunya li atorgà la medalla d'or a títol pòstum. La Revista de Catalunya li dedicà un monogràfic a la seva obra l'any 2015. El 2016 va rebre un homenatge per part de la Universitat Catalana d'Estiu.



Cercador
Vull subscriure-m'hi
Segueix-nos a facebook i flickr Facebook Flickr Twitter
Contacta'ns


Revista de Catalunya

Amb el suport de:

Fundació Carulla Obra Social La Caixa Ajuntament de Barcelona Diputació de Barcelona Generalitat de Catalunya