• 'I la foscor s'il·lumina de sobte perquè érem dos a contradir la nit'
  • Joan Vinyoli

Actualitat

Elogi de la prosa poètica. Un text inèdit de J.V. Foix sobre Josep Pla de l'any 1953

En un carta datada al Mas Pla el 3 de desembre de 1952, Josep
Pla escrivia al seu incansable editor Josep M. Cruzet, director de
l’Editorial Selecta: “Em diuen que Foix i Espriu fan grans elogis
del meu llibre de Girona. Per què no els suggereix que donin
una conferència a la llibreria sobre la meva obra? Potser podria
resultar bé.” Quinze dies després, Cruzet li responia: “Foix i Espriu han acceptat donar una conferència sobre vostè a l’alimón.”
I, encara, al mes de febrer ja de l’any 1953, Cruzet afegia: “Millorarem la idea de la conferència. Seran dues a base dels equips
Espriu-Serrahima i Foix-Vilanova.” La correspondència d’aquells
mesos, editada per la professora Maria Josepa Gallofré amb el
títol Amb les pedres disperses (Destino, 2003), deixa constància
dels preparatius: Cruzet demana insistentment a Pla que hi sigui
present. L’escriptor li respon que, més que conferències, preferiria
que fossin “diàlegs”.
Finalment, dins de les “Sesiones de Cultura Literaria” de la Casa
del Libro, van tenir lloc els dos actes sobre l’obra literària de Josep Pla: el 14 d’abril van parlar J. V. Foix, “La poesia i el llenguatge”, i Maurici Serrahima, “Figura i paisatge”. Tres dies més tard, Salvador Espriu, “El Temps, Josep Pla i el seu nou llibre Les hores”, i Antoni
Vilanova, “Josep Pla i la seva obra”. Les conferències van ser un èxit
de públic i constitueixen, potser, un dels primers actes que, encara
en plena clandestinitat i repressió, van donar visibilitat pública a la literatura catalana. No tan sols Pla hi va voler ser present: també hi van assistir un nombre important d’amics, admiradors i col·legues
d’ofici com Jaume Vicens Vives, Josep M. de Sagarra, Carles Soldevila, Tomàs Garcés, Rossend Llates, Josep Benet, Ramon Sugranyes,
Josep Vergés o Juan Ramón Masoliver. Segons el seu editor, només
el primer dia, Pla va vendre dos-cents exemplars i va estar-se fins a
tres hores signant llibres. Una nota apareguda a la premsa de l’època
(“Esto pasa, esto dicen... Media hora de cola para una dedicatoria
de Pla”, El Noticiero Universal, 18 d’abril de 1953) informava que
cada lector va haver de fer una llarga cua i esperar mitja hora com
a mínim per aconseguir la signatura de l’autor empordanès, el qual,
en pocs anys, havia publicat onze volums, inèdits o no, a l’Editorial
Selecta, però que encara no tenia la popularitat que li donarien, per
exemple, els seus homenots o, naturalment, El quadern gris. Una reveladora fotografia d’aquell vespre dona testimoni d’un Pla enriolat
signant els seus llibres a l’altell de la llibreria de la ronda de Sant Pere, davant per davant d’un Sagarra i un Soldevila, expectants (Elle,“Josep Pla en el altillo”, Destino, 25 d’abril de 1953, p. 21). La conferència de Salvador Espriu, un text extraordinari titulat “El temps,Josep Pla i el seu nou llibre Les hores”, es va acabar publicant dins Raixa. Miscel·lània de literatura catalana (Mallorca, 1953, ps. 135-138).
La d’Antoni Vilanova, titulada “La obra de Josep Pla”, va aparèixer
dins la revista Ínsula el 15 novembre següent (avui es pot llegir dins
Auge y supervivencia de una cultura prohibida. Literatura catalana de post-guerra, Destino, 2005, ps. 332-337). Sembla que la intervenció de
Serrahima, que, segons Cruzet, “es va fer una mica pesat”, no va
acabar de convèncer Pla i no s’ha donat a conèixer mai. En una
nota del 25 d’abril d’aquell any del seu dietari Del passat quan era
present, II (1948-1958) (PAM, 2004), Serrahima, que aquell dia va
fer la coneixença personal de Pla, afirma que quan Cruzet li va fer
la proposta de la xerrada va quedar una mica desconcertat, ja que li
havia “tocat” parlar de “paisatge i figures”. Es dedueix, de la mateixa
nota del dietari, que en la seva intervenció Serrahima hauria definit
Pla com un “espectador” davant de la realitat, cosa que l’autor d’El
carrer Estret li hauria rebatut en la dedicatòria escrita en l’exemplar de Pa i raïm que el primer li havia portat: “Em presenta com un espectador —com un tipo que sistemàticament s’evadeix, que fuig.
És possible. Des del punt de vista de les seves idees, què vol dir un
espectador? Em presenta com un anticristià, com un tipo incapaç
de sentir allò que podríem anomenar el carinyo?” La jugada propagandística de les conferències sobre l’obra de Pla pocs dies abans
de Sant Jordi va sortir bé, i va quedar rematada per un fet inesperat:
el 23 d’abril, La Vanguardia va publicar per primera vegada des de
feia anys una columna, amb dibuix, dedicada a Josep Pla (“Trabajos
del escritor”), dins la secció “Ecos de la vida literaria”, sense nom,
però probablement deguda a Masoliver. Segons Cruzet, per fi s’havia
“trencat el veto d’en Galinsoga”.
J.V. Foix no va poder assistir personalment a la conferència. Sabem, també gràcies al mateix testimoni de Serrahima, que va ser
Foix qui va triar explícitament parlar sobre poesia i llenguatge en
l’obra de Josep Pla. Però el 14 d’abril era de viatge a Itàlia i el seu text el va llegir el poeta Josep Romeu. Pot sorprendre l’interès de Foix per la prosa de Pla, el qual, a priori, a diferència de Verdaguer o Sagarra, no semblaria formar part dels seus autors catalans predilectes. Es devien conèixer de les redaccions dels diaris i dels consells de les revistes on van coincidir als anys vint i trenta i des d’on van protagonitzar algunes polèmiques polítiques sonades, sobre el nacionalisme o el feixisme, sobre Maurras o política italiana de l’època.

Encara que no devien tenir una relació continuada d’amistat, en les
seves Notes per a un diari, Pla anota diverses visites a Foix, a casa seva,acompanyat del poeta i novel·lista Ventura Ametller: el 15 de març de 1964, per exemple, després d’una tarda a Sarrià, transcriu amb
ironia: “Incapacitat de comprendre la literatura d’aquest vell amic tan simpàtic” (La vida lenta, Destino, 2014, p. 229). En la seva conferència sobre Foix, Gabriel Ferrater posa junts els noms dels dos escriptors i explica que “la generació representada arquetípicament per Foix i per Pla es caracteritzava per ser la primera generació d’escriptorscatalans que va preferir la seva expressió personal per damunt de,diguem-ne, l’expressió d’una idea de servei al país i d’organització col·lectiva” (Foix i el seu temps, Quaderns Crema, 1987, p. 31).
Més curiós és que la correspondència de Pla amb l’editor Cruzet
aporta alguns altres elements, potser menors, de la relació entre els
dos grans noms de la prosa i la poesia catalanes contemporànies. En
una carta del 15 de febrer de 1952, per exemple, Cruzet diu a Pla
que “En Foix, que és un gran admirador seu i al mateix temps molt
entès en qüestions gramaticals i filològiques, creu que, si li deixéssim revisar el text dels seus volums —que diu que amb una nit en tindria prou— milloraria extraordinàriament”. La proposta de Foix hauria consistit a “fer encara més viu i natural el seu llenguatge, diu que de vegades una frase de vostè de gir empordanès no ho és del tot perculpa d’una paraula”. Per sorpresa, Pla va aceptar que Foix fes de corrector seu “a condició de no modificar el text ni d’enravenar-lo
excessivament”. Cruzet li va enviar l’original del llibre El vent de
garbí, però se’n perd la traça i potser la pressa per poder publicar elllibre per Sant Jordi va fer-los-en desistir.
La conferència de Foix, que es va titular finalment “Llenguatge
i poesia en l’obra d’En Josep Pla”, la va conservar Pla al seu mas
entre múltiples retalls de diari que ara la Càtedra Josep Pla de la
Universitat de Girona està digitalitzant. Inèdita fins ara, troba el seu lloc públic per primera vegada a les pàgines de la Revista de Catalunya, de la qual Foix va ser col·laborador i fins i tot director durant l’any 1934. És versemblant pensar que, després de la lectura públicaa l’antiga llibreria Catalònia, Josep Romeu donés personalment a Pla l’original mecanografiat, que conté algunes correccions a mà del
mateix poeta i també algunes indicacions prosòdiques en vermell.
En una carta del 17 de maig següent, Romeu deia a Pla: “Guardo
un bon record de la nostra ràpida coneixença llavors de l’homenatge
que us varen tributar i que tant us devíem tots plegats. Us felicito
per l’èxit, pels innombrables èxits de llavors i de sempre. Fou un
plebiscit, alhora que un reconeixement unànim.”
Aquest text de J.V. Foix és excepcional no tan sols pel que diu,
sinó també, i sobretot, per com està escrit; tant per la reflexió que
avança sobre la poeticitat de la prosa de Pla com per la mateixa
materialitat de la seva escriptura. Escrit probablement a Port de la
Selva, “una de les viles de pescadors de l’Empordà extrem”, Foix
hi assaja un insòlit intent d’explicació de la prosa de Josep Pla que
és també, no podia ser d’altra manera, un esforç de fer explícita la
seva poètica i la seva pròpia definició de poesia. No pot estranyar a
ningú que el punt comú d’interès de Foix i Pla sigui el de la prosa
poètica, essent com eren tots dos fervorosos lectors dels poemes en
prosa de Baudelaire, com va estudiar Manuel Guerrero en el volum
col·lectiu Josep Pla, memòria i escriptura (Universitat de Girona, 2001,ps. 235-245).
El punt de partida de la seva reflexió és considerar Pla no com
un periodista o, com es deia llavors, un “publicista”, sinó com un
veritable escriptor, com un “creador”, com un “home lliurat honestament al seu ofici, amorós dels instruments i manyac amb la
matèria, escrupolós i, potser, difícil, i, no en dubto gens, exigent”.
Per això, es fixa en la plena intencionalitat literària de la prosa de
Pla, ben lluny d’aquells lectors o crítics que només es fixaven (i es
fixen) en el seu caràcter descriptiu o informatiu. Foix, que curiosament no esmenta el llibre Cadaqués, un volum que li hauria servit com cap altre per exemplificar el millor de la seva reflexió literària, estira la prosa referencial de Pla cap a la poesia, però no pas cap al poema en prosa, que ell va practicar tan admirablement, sinó cap a la prosa poètica. Fidel a la seva concepció de la literatura, Foix destaca essencialment la corporeïtat lingüística, la carnalitat lèxica,la materialitat estilística de la frase en la prosa de Pla i, sobretot, la seva capacitat de fer immediata i present la realitat. És una prosa, segons Foix, plena, densa, saturada, més oberta a l’imprevisible del que semblaria a simple vista: “Allò que assegura la vitalitat de les proses del nostre admirat col·lega és l’aparició, inesperada o provocada, d’un joc de mots, del meravellós concret, do i recompensa dels qui es lliuren al risc de l’especulació literària, i s’hi adeliten.”
Segons Foix, de tan real com és la realitat evocada en la seva prosa,
Pla s’acostaria, també, a la irrealitat. Es tractaria, doncs, d’una prosa formalitzada literàriament en la qual, sobtadament, les combinacions insòlites de mots, o l’aparició fulgurant d’una imatge o bé d’un “un mot brusc”, “un mot, rar per la seva situació en el text,
extraordinari per la seva qualitat d’expressió i, malgrat tot, imprescindible”, capgirarien totalment el sentit donant una significativa llum nova al lector. Potser només, anys després, Salvador Oliva, al capítol “Prosa rítmica i prosa poètica” del seu llibre imprescindible Introducció a la mètrica (1986), havia abordat l’obra de Pla des del punt de vista de la prosa poètica i arribà, tot s’ha de dir, a unes conclusions semblants a les de Foix.
No hi ha dubte que, posant la prosa de Pla al centre de la seva
lupa o col·locant-la davant del seu mirall, Foix parla, en aquest text
interessantíssim, d’ell mateix i de la seva poesia: “Els objectes més
immediats esdevenen imatges i aquestes, per art o per do, s’ordenen
en un món que ja no és facsímil ni còpia del concret immediat, ans
la seva projecció en un espai on personatges, objectes i paisatges es
conjuguen harmoniosos amb novelles claredats.” Una última reflexió.
És ben lícit pensar, si aquest text, magnífic, s’hagués donat a conèixer en el seu moment entre els lectors de bona fe, com hauria pogut ser de diferent i de positiva la recepció de l’obra de Josep Pla en lacultura catalana del moment. Vull agrair a Jordi Cornudella, Maria Josepa Gallofré, Manuel Carbonell, Salvador Oliva i Manuel Guerrero els seus comentaris, i sobretot a Frank Keerl Pla, la Fundació Josep Pla i la Fundació J. V. Foix la seva col·laboració.







J.V. FOIX






LLENGUATGE I POESIA EN L’OBRA D’EN JOSEP PLA





Si em complac, en hores inconstants, a la lectura d’en Pla; si, en situacions extremes, la substància dels seus textos ens allibera del real immediat, o, inversament, ens dona, tèbia i humida, la il·lusió de l’immediat, és per la poesia menys rigorosa que fèrtil que la integra.
La inèrcia aparent del nostre escriptor, la seva il·lusòria vagabunderia,
el seu flairar atzarós ençà i enllà de les solanes mairals, la seva solitud en un univers de sons, de perfums i de colors, el seu apregonar per l’univers dels mots i de les imatges, l’inscriuen entre els poetes.
Fixem-nos en els mots: en una expressió sense abast, en un paràgraf on creuríeu que l’artesà s’hi assaja honestament com a tal, un
mot brusc en capgira radicalment la lectura. En un altre on simplement narra, mostra o descriu, us sobta, autònom, l’insòlit. L’expressió
immediata en En Pla, carnal, alterna amb l’essencial enmig d’accessoris comuns, amb l’exclusió, sovint obstinada, dels mots d’atzar, esforçant-se, constrenyent-se a expressar-se amb el vocabulari d’ús,útil i gairebé popular. Tot d’una, amb informe plenitud, us sorprèn amb un mot, rar per la seva situació en el text, extraordinari per la seva qualitat d’expressió i, malgrat tot, imprescindible. Un és temptat de dir que el llenguatge d’En Pla, la seva excel·lència tot i els accessoris, la seva densitat, la seva saturació i àdhuc els seus pleonasmes, satisfà els uns i els altres dels lectors per l’empremta exclusiva que hi donen els mots anòmals i les imatges nòmades que en el llenguatge poètic són les paraules elementals.
D’ací que el llenguatge d’En Pla, equívocament comú amb l’enganyosa preocupació d’ésser usual i universal, gràcies a la iniciativa
de certs mots, a la conjunció, autònoma o provocada, d’adjectius i
substantius, esdevé essencial i obertament poètic.
Ignoro els procediments de treball d’En Pla; però gosaria assegurar que, malgrat d’ésser un artesà de la literatura amb totes
les característiques que designen l’home lliurat honestament al seu
ofici, amorós dels instruments i manyac amb la matèria, escrupolós
i, potser, difícil i, no en dubto gens, exigent, els més característics, a gust meu, dels seus textos, per llur mobilitat en zones uniformes,per llur ritme essencial, per llur potestat sobirana, són, no us alarmeu, automàtics. És a dir: que, malgrat la precisió indiscutible de l’escriptor, el turment de la creació i les dures exigències de l’obrer manual, allò que assegura la vitalitat de les proses del nostre admirat col·lega és l’aparició, inesperada o provocada, d’un joc de mots, del meravellós concret, do i recompensa dels qui es lliuren al risc de l’especulació literària, i s’hi adeliten.


No és pas que en Pla insereixi en els seus textos poemes en prosa; ni que el ritme traeixi l’escriptor habituat a jugar amb la cesura.
El poema en prosa es mou per un mecanisme singular tot diferent
del poema rimat i oposat a la prosa anomenada poètica. Ni tampoc,
ni tan solament amb reserves, no intentem d’insinuar que la seva
prosa sigui aqueixa prosa poètica que encisa els incauts. Ans bé que
en la realització de les seves narracions, en la transcripció d’un real aparentment fictici, que no és l’absolut, dels seus contes, En Pla, per les seves oscil·lacions en el món incisiu o pintoresc dels personatges i de llur paisatge, per la rara aparició, fulgurant, de certs mots i de determinades imatges, amb dissimul o amb reserva, caute o, per ventura, malfiat, copsa, vacil·lant, una més alta realitat. Allò que és opac hi esdevé transparent i, l’ambigu, natural i vigorós. Els objectes més immediats esdevenen imatges i aquestes, per art o per do, s’ordenen en un món que ja no és facsímil ni còpia del concret immediat ans la seva projecció en un espai on personatges, objectes i paisatges es conjuguen harmoniosos amb novelles claredats. No és pas l’irreal, ni,tampoc, l’imaginari. Ni menys una aparença. Les perspectives són les mateixes i els personatges nobles o quotidians, els que ja coneixem.
Vull dir que, emfàtics o negligents, són reductibles i accessibles; però apareixen més robusts i més nets en llur singularitat, i essencials. El transeünt insuficient està segur de recordar-los i intenta d’intervenir en el tràfec llur, gosa de tractar-los familiarment i, fins que algú no li descobreix la facècia, no s’adona de l’artifici.
D’ací la diferència fonamental entre el món poètic del vers o de
la prosa poemàtica, i la prosa literària ordenada per l’enginy d’un
escriptor original amb sensibilitat de poeta.
En el poema en vers, en algun dels poetes actuals, el mot, alliberat
de clofolla i pellofa, es presenta a l’espectador inhabituat com un
altre mot: l’estel, el roc o la rosa no són ja allò que expressen en el llenguatge ordinari; no són tampoc, i menys encara, un concepte.
Certs poetes valoren els mots de nou i assagen d’ordenar-los en
espais inèdits on l’estel apregona un estany, el roc, en vesprejar, braceja per cales insegures i la rosa gravita en una constel·lació celeste.
O, per ventura i afanyós de puritats, deixa que els mots, alliberats
de llur genealogia, s’experimentin a ells mateixos i s’estableixin per
voluntat pròpia. És en la nit clara del poeta radical que els mots
elegeixen llurs afinitats, es conjuren, conspiren per pròpia voluntat
o granen en erms obscurs i inaccessibles. S’atrauen amb tentacles
ignorats o es repel·leixen amb urc; fullen per amagar en llurs pròpies
ombres afeccions clandestines o llurs inconfessables preferències.
Els mots, impel·lits pel poeta, en establir-se en una realitat que no
és la realitat palpable ni tan solament la seva projecció en un espai
mental, s’experimenten i es proven, es glorifiquen o s’anorreen amb
fulgurant privadesa en la lluminositat de l’Instant. Més enllà del poema, alguns mots larvats que el poeta pretenia d’excloure, proven en
llur sobtada metamorfosi llurs ales recents, s’acosten als focs follets de llur singular maresme i s’hi abrusen gloriosos per a gaudir de la mort en el jaç càlid de les pròpies cendres.


Els poetes que prefereixen els mots articulats, que es complauen
en el joc de la rima i dels ritmes, que calculen i mesuren, que es
malfien de la paraula que galleja el seu exotisme i que pugnen per
adaptar llur fantasia a una norma, defugen també en llurs poemes les
il·lusions de la realitat i accepten el llenguatge de la creació. Industriosos o inspirats, verifiquen més enllà de la retòrica usual el fictici,i, per deure o per gaudi, es complauen a llur exposició. Cap d’aquests poetes no té però la intenció de reproduir els objectes en llur tràfec mundà; no imita llur presència ni es disbauxa en llur companyia, ans els empra amb pes i volums nous per a establir-los en una altra realitat on ell mateix, si hi és hàbil, s’exclou per a ésser espectador.
En les seves proses, En Pla s’evadeix en el paisatge limítrof, i s’hi
instal·la, voluntari, en una presència evident sense projectar-la a
zones proscrites ni transcriure’n, exclusivament, el meravellós. Amb
ull de perdiu i orella de llebre, copsa les veus, les olors i les colors, com els poetes, i se’n fa un clos que, oh divina sorpresa!, és el clos del comú. La poesia, per a ell, és ací: en l’ametller precís, a la cantonada amb asprors d’escata, a l’ombra pelosa d’un cep, al moll regalimant d’algues, a l’obac pedrós d’una ermita. Amb els senys goluts flaira el fonoll, el vi i la pinassa i se’n fa un tot present i immediat. S’hi exilia i ens hi exilia a tots. Els personatges que hi circulen no són les ombres inestables que molts de poetes veuen projectar-se en la desolació d’uns murs de calç, ans breguen, matussers o distingits, parlen, es belluguen i es toquen, carnals. No enyora el passat amb camèlies lunars en jardins de menta, ni les dames defallents en una nit espessa de lilàs; ni deleja un futur progressista amb potestats funcionals, galàxies televisades i combustibles sintètics. Ama l’hora que passa amb xarxes de pluja, branqueigs de vents i cels d’agost amb els secrets de llurs focs celestes. L’home com és: brom, amb l’ull saulós,
feinejant entre dos llustres, el pescador admirat de la seva existència per a qui el temps no és i per a qui el món es mou per als altres; el tavernari que, got en mà i capcot, viu mil vides i en consum mil més.



En Pla que exalta l’oci, que es complau en la defensa del tedi i
que clama per l’adveniment de l’ataràxia universal, treballa, com els
poetes, en la vetlla i en el son. La seva obra, entre nosaltres d’una
densitat poc comuna, lliurada a un públic vast de lectors, té validesa
general. El lector del país s’hi defineix còmodament, i la precisió, o
la poètica imprecisió de les imatges que en altres escriptors compta
per al judici, llur coordinació, diríeu que no hi són essencials. Amb
llenguatge eficaç, lliura tot de secrets, i els misteris que desvetlla el vent del nord pels ports esquius i les valls anònimes d’una comarca
que tots dos estimem, es purifiquen quan En Pla assaja d’explicar-nos-els. Ni el mite, doncs, ni l’obscur ni l’inconcebible.
En les seves proses hi ha ritme i mesura: No els del vers, ans els
propis de la prosa que en En Pla s’escauen d’ésser els del pensament.
Moviment i cadència que es fan ostensibles en quasi tots els textos d’aquest escriptor, inclosos els articles circumstancials. Recordo,
per la seva claredat, i l’esmento com a exemple, el contingut de les
Cartes de lluny, on l’oració és concisa, el lèxic incisiu i el pintoresc temperat. En la nota curta sobre Elna, la vila rossellonesa, pensament, acció i estil s’integren en un conjunt harmoniós de paràgrafs nets, fàcils i elegants. I el mateix ordre de composició el trobem en tot de capítols de Coses vistes i de Girona. Em costa de descobrir, en els llibres d’En Pla, el rauxós. Jo diria que hi és sempre temperat i correcte; només els prejudicis que acompanyen l’obra i la persona d’un escriptor han fet que algú hi cerqués el pintoresc afectat i el descriptiu picant. Però ni tan solament els contes dels seus darrers llibres justifiquen un parer tan insensat.
Si els llegim ara, en ple desmanegament neonaturalista, els contes
de l’índex de Bodegó amb peixos i de Pa i raïm, clàssicament narratius, i les imatges que els il·lustren tenen només el picant que és precisament el del nostre terrer i que els clàssics no refusarien. Què és el que fa, doncs, que En Josep Pla sigui un escriptor de raça, en la doble accepció d’home de nissaga pairal i d’alta categoria intel·lectual?



Quan bufa la tramuntana en una de les viles de pescadors de
l’Empordà extrem, a entrada d’hivern, el paisatge, aspre de natura,
s’escurça, la gent s’encaua darrere els secrets de les xarxes vençudes
i, dels teulats adversos, salten, monòtons i espessos, els olis somnolents. Els tamarius en fuga s’afanyen a salvar llur indigència en
l’íntima desolació d’un còrrec, i els focs de les llars i les alimares dels fars s’apaguen. Tot en mar i en terra cruix, i els ceps i les olivereses debaten tràgicament entre sòlides negrors nefastes. Les barques sangloten arrupides en un tou de molses mortes i els gavians, desemparats, tot llançant crits metafísics, salven el sutge dels serrats i s’arredossen als camps benèvols. Les veus malèfiques del mar i les funestes del vent s’acorden en un clam llarg i aflictiu. La Tristesa, deessa eterna, amb parracs de misèria, rumbeja, solitària, pels molls.




Us sentiu empresonats per un tremall tibant d’algues seques i no
sabeu què fer. L’angoixa de la solitud és universal i ni el diàleg amb
les ombres és fàcil.
Tot d’una, el temps canvia. Brollen clarors noves de les pregoneses dels núvols i de les cales, les veus negres i sinistres de les aigües i dels vents s’ofeguen pels covals de les pedreres i un pescador i, darrere seu, tots, desamarra i taral·leja una tonada secular. No és encara la plenitud excessiva i estàtica del mateix paisatge en una diada d’estiu.
Però els qui hi som, establim, com si fos per primer cop, contacte
amb aquell punt ideal que senyoreja els extrems.
En el llenguatge d’En Josep Pla la poesia hi clareja com la celístia
que corona les Alberes quan el nord, vençut, s’ajoca en altes valls. La seva prosa aconsegueix de mantenir-se en aquell punt que assenyala
el pas a la bonança, i s’hi satisfà. Tan fàcil de saber on és, però tan difícil de mantenir-s’hi.

Elogi de la prosa poètica. Un text inèdit de J.V. Foix sobre Josep Pla de l'any 1953
Botiga

Comprar números anteriors

Si et falta algun dels números de la Revista de Catalunya, pots adquirir-los fàcilment. Indica'ns els números que t'interessen i te'ls farem arribar.
Subscriptors

Vull subscriure'm a la Revista de Catalunya

Preu subscripció anual:

65 € / any

Europa: 78 € / any

Resta del món: 120 $ / any

La nostra web RevistadeCatalunya.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.
Veure més informació | Tancar