“Feminismes. Subjectes del nou mil·lenni”

Si intentéssim distanciar-nos de la realitat política diària i miréssim de situar-nos en una perspectiva més àmplia, potser ens adonaríem que, en realitat, ens trobem just l’endemà de la sentència que el Tribunal Consti-tucional va emetre el 27 de juny de 2010 contra l’Estatut de Catalunya, que havia estat votat pel Parlament Català i aprovat en referèndum per una àmplia majoria de ciutadans. La sentència decapitava l’Estatut en dos aspectes fonamentals. D’una banda, desproveïa de tota connotació jurídica la definició de Catalunya com a nació; de l’altra, desautoritzava un sistema de relacions bilaterals i un finançament que no tingués en compte la resta de comunitats autònomes. És a dir, la sentència atacava tant els aspectes més simbòlics com els de naturalesa més pràctica. L’edifici constitucional del 1978 es mantenia inamovible, malgrat el consens existent en la societat catalana que aquest edifici havia esdevingut fortament perjudicial per a les aspiracions i la vida quotidiana dels ciutadans. Aquell Estatut, impulsat primordial-ment per un partit socialista que constituïa un dels pilars del règim sorgit del postfranquisme, intentava modificar aquesta situació sense moure’s del terreny de joc de la legalitat. Però l’intent va ser escapçat de mala manera, sense gaires miraments.Tot el que va venir després és prou conegut. El sentiment independen-tista, minoritari, va anar sumant adeptes fins a traduir-se en una majoria parlamentària ajustada, però impensable pocs anys abans. La sensació que fer befa dels catalans, menysprear les seves institucions, bescantar els seus líders fins a l’insult, no tan sols sortia gratis a la resta de l’Estat, sinó que sumava vots, va anar creant una rasa que serà molt difícil de superar, si és que algun dia s’arriba a superar.

COMPARTEIX