El català com a principi

El català ha tornat al centre del debat públic perquè, en temps d’incerteses, les societats busquen instintivament els fonaments que les defineixen. En els últims anys, s’ha fet palès que l’estat del català és un dels indicadors que alguna cosa essencial no funciona a Catalunya. D’una banda, el català és oficial, s’ensenya a l’escola, és entès per gairebé tothom, té més parlants en termes absoluts que mai i ha arribat i s’ha normalitzat en espais on abans no hi era. Però, alhora, les dades mostren que cada vegada menys persones el parlen habitualment i, quan ho fan, sovint és amb formes empobrides, deformades i influïdes pel castellà. Alguns sociolingüistes alerten que fa temps que seguim el patró de les llengües en procés d’extinció, però ni la classe política ni les institucions semblen tenir una estratègia clara per revertir-ho. Aquesta «emergència lingüística» —com se la comença a conèixer avui, tot i que fa molts anys que ens afecta— s’ha posat damunt la taula de l’opinió pública en un moment de desencantament i de desmobilització general, en plena ressaca del Procés, i amb un país que ha perdut, aparentment, la capacitat d’iniciativa.

Segueix llegint l’article en format PDF