Amb aquest primer número de l’any 2023 encetem una nova fórmula de dossier monogràfic. Es tracta d’una secció els textos de la qual seran avaluats per experts i aplegarà regularment articles entorn d’un tema, una qüestió o una personalitat específica per mostrar-ne angles desconeguts o aspectes candents, a partir de la reflexió rigorosa. D’aquesta manera, la Revista de Catalunya, que sempre ha estat un lloc de referència per part dels estudiosos, també normalitza aquest vessant que altres anomenarien «científic», però que per a nosaltres representa més aviat un aprofundiment per atiar i mantenir viu el debat i no pas per relegar-lo al racó polsós d’un despatx acadèmic. Així, doncs, sembla ben acordat que iniciem aquest apartat amb una prova general, una mena de dossier 0 dedicat a Joan Fuster, l’assagista en català més important del segle xx, que segueix interpel·lant-nos i provocant-nos a distància. N’és l’ocasió la commemoració del centenari del seu naixement (1922 – 2022), que ja ha donat lloc a múltiples actes, conferències i publicacions.

El número s’obre amb dos articles d’«Opinió», que, de manera ben diversa, apunten a les dificultats i els reptes actuals que el país té plantejats. En l’article «Reinventar la identitat», Xavier Diez exposa el que ell anomena l’«estrés identitari» que vivim per la minorització, les hostilitats i els desafiaments que afecten directament la llengua, la cultura i la mateixa pervivència de la identitat. D’altra banda, Núria Cadenes porta l’anàlisi al necessari coneixement del paper de les dones en la societat. Ho fa a partir de nou noms, nou dones que formen part de la base del valencianisme polític del començament del segle xx.

També l’article dedicat a Ventura Gassol (1893 – 1980), inclòs a «Prismes», permet al lector conèixer algunes de les fites d’aquest personatge polièdric, polític, gestor cultural, escriptor de renom, però que ha quedat a l’ombra d’altres personalitats. Com explica Manuel Pérez Nespereira, durant la República dissenyà un model cultural amb equipaments com el Museu Nacional, el Museu d’Arqueologia i la Universitat Autònoma. En aquesta ocasió, l’entrevista, a càrrec d’Adrià Santasusagna Riu, està dedicada a Nadia Ghulam (Kabul 1985), activista i refugiada a Catalunya des del 2006. El seu és un testimoni de la cruesa de la vida, de la guerra viscuda en la pròpia pell, com un dels principals motius de l’emigració.

En l’apartat d’«Arts», hi trobareu explicada una de les aventures fascinants que ha permès recuperar —o ressuscitar, segons Octavi Martí, autor de l’article— l’adaptació cinematogràfica de La Ventafocs (amb el títol Érase una vez… per drets comercials), que el 1950 va dur a terme Alexandre Cirici Pellicer i que s’ha pogut veure en l’últim Festival de Sant Sebastià després d’anys de treball minuciós per fer reviure història, colors i so. La periodista Irene Polo és un altre nom destacat del periodisme dels anys trenta, per la seva modernitat en l’esbós dels temes. L’article que li dedica Glòria Santa-Maria Batlló, en l’apartat «Lletres», se centra en l’última etapa de la vida de Polo a l’Argentina, als anys 1940-42. La investigació duta a terme aporta noves tesis sobre les raons del seu suïcidi. L’exili és encara un camp per conèixer. Si en el número anterior vam publicar una carta de la Xirgu a Josep Carner, en aquest cas el nucli de la informació es basa en l’amistat epistolar entre Irene Polo i el pintor Miquel Vilà. En l’última secció, la tria dels llibres ressenyats ens porta a recomanar diversitat de gèneres i temàtiques. Els Pensaments i opuscles de Pascal, en edició i traducció del filòsof Pere Lluís Font, es converteix en un volum de referència. Jordi Jiménez explica amb detall les raons de la importància de l’obra i del seu traductor, així com la incidència de Pascal a Catalunya. Al seu torn, Albert Pons i Mas explica què trobarà el lector a L’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya (actuació i trajectòria dels oficials durant la Guerra Civil i el franquisme), de Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya i Font. Els dos historiadors hi tracten, després d’anys d’investigació, un aspecte encara prou desconegut: la creació d’una escola militar per part de la Generalitat de Catalunya el 1936. És un llibre de memòria històrica, amb els noms de les distintes promocions.

Enric Pujol ens presenta l’obra d’un escultor desconegut pel gran públic, Joaquim Vicens Gironella, tot i que va ser l’autor català més representatiu de «l’art brut». Interessa especialment la seva relació amb Jean Dubuffet, artista i teòric francès d’aquest moviment. Tanca la secció la ressenya d’Andrea Pereira sobre El soldat de Baltimore. Assaigs sobre literatura i realitat en temps d’autoficció, de Xavier Pla. El volum recull un conjunt d’articles de reflexió literària sobre les literatures del jo i l’hibridisme. El gènere ha fet ressituar la novel·la mateixa.