Irradiacions brossianes
Joan Brossa va néixer el 19 de gener de 1919, en el marc d’un nou mapa europeu, dos mesos i escaig després de la signatura de l’armistici de Compiègne al novembre del 1918, que donava per acabada la Primera Guerra Mundial. Brossa hauria de ser testimoni i protagonista de tots els episodis dolorosos que haurien de fixar la història del segle XX. Una infantesa amb l’ombra de Primo de Rivera, una joventut marcada per la Guerra Civil —que visqué en primera persona des del front republicà de Lleida— i una maduresa sota la dictadura franquista, la Segona Guerra Mundial i la guerra de Iugoslàvia. Per deslliurar-se i, alhora, combatre l’estultícia humana, parafrasejant Espriu, Brossa va assolir un compromís infranquejable amb l’escriptura i l’art, als quals va abocar també el compromís social, com s’observa a Catalunya i selva (1953-54), inclòs a Poesia rasa (1970), primer volum poètic amb pròleg de Manuel Sacristán i portada il·lustrada per Antoni Tàpies, que donava a conèixer la producció literària de l’autor en els darrers anys d’un franquisme que agonitzava.
Polièdric i transversal, el llegat d’aquest barceloní transita per múltiples disciplines artístiques: des de la poesia a la dramatúrgia; del cinema a la música, passant pel disseny gràfic, les arts visuals i la màgia en harmonia amb totes les manifestacions d’avantguarda del segon terç del segle XX. En aquestes irradiacions brossianes, el lector hi trobarà la complicitat de setze amics, estudiosos, experts i creadors la signatura dels quals més s’apropa al seu llegat i, en definitiva, constitueix un bocí de l’Univers Brossa. Hem volgut desplegar, a partir de les seves aportacions, el ventall artístic que conforma la màgia d’un poeta i artista compromès amb la paraula i la imatge, amb la matèria i l’espai, amb els volums i les formes, tot i abordant des de la pluralitat el corpus creatiu d’aquest “mag de la paraula”. Els col·laboradors del present volum són Vicenç Altaiò (president de la Fundació); Manel Guerrero que ens fa un balanç de L’Any Joan Brossa; Marc Audí ens trasllada a la poesia visual; Judith Barnès aprofundeix en la tasca pedagògica que cal desplegar per formar les generacions futures en l’univers del poeta; Glòria Bordons, des del rigor filològic i científic, ens interroga sobre l’edició de la poesia completa de Brossa a través de l’exhumació i, en conseqüència, la recuperació del patrimoni literari brossià encara en construcció; Jordi Coca i Héctor Mellinas ens proposen un recorregut per Poesia Escènica i les diverses escenografies teatrals del poeta; Marcin Kurek i Teresa Grandas ens situen Brossa en l’espai europeu i la seva projecció internacional; Jordi Jané ens convida, entre jocs malabars, a descobrir el pes creatiu de l’art del circ, Albert Mestres constata l’estreta sintonia entre poesia i música, entre Brossa i Mestres Quaderny; Pilar Parcerisas s’endinsa en el lloc que ocupa la màgia i l’il·lusionisme; Octavi Martí ens situa Brossa en una cadira vermella, avui a la sala Chomón de la Filmoteca de Catalunya, segona llar de Brossa i primer filmotequero barceloní d’una seu filmotequera llogada a les monges de la Travessera de Gràcia; Arnau Puig reconstrueix el traç biogràfic de Dau al Set i el seu substrat filosòfic; Carles Rebassa parla de poeta a poeta i Ester Xargay ens explica la lectura de Brossa construïda per Carles Hac Mor. Barceloní de soca-rel, Brossa ens ha deixat un llegat viu de poesia visual i escènica que conviu amb harmonia amb el paisatge urbà i humà de Barcelona. Evoquem Poema visual transitable en tres parts (1976), del Velòdrom d’Horta, o Barcino, a la Plaça Nova a tocar de la muralla romana. 9 Presentació A la fi de la dècada del anys setanta, l’obra de Joan Brossa inicia un camí lent cap al reconeixement en l’àmbit nacional i peninsular a través de la concessió de diferents guardons i premis: Ciutat de Barcelona 1978 i 1987, Crítica Serra d’Or 1979, 1980 i 1996, Lletra d’Or 1980, de la Crítica 1986, Medalla Picasso de la UNESCO 1988, Nacional de les Arts Plàstiques 1992, Nacional de la Crítica 1995, Nacional de Teatre 1998, Nacional de Cultura 1998, Medalla d’Or del Cercle de Belles Arts de Madrid 1998. Un altre dels testimonis que reflecteix la vàlua i les irradiacions que la producció brossiana ha desvetllat en escriptors i artistes el trobem en el corpus de les traduccions. El tret de sortida en llengua castellana el va donar Pere Gimferrer amb Teatro (1968), però, sens dubte, la mediació en el camp de la traducció en llengua castellana és obra del poeta i escriptor canari Andrés Sánchez Robayna amb el llibre Me hizo Joan Brossa (Sabaei, 1973), reeditat recentment, i en els darrers anys no podem ometre l’obra de Carlos Vitale, el traductor per antonomàsia de Brossa. Centenars de pàgines entre llibres, antologies, revistes, treballs acadèmics, conformen en castellà, alemany, anglès, francès, italià, portuguès, rus i suec la xarxa literària brossiana. Amb motiu de la celebració del centenari del seu naixement, i en col· laboració amb la Fundació Joan Brossa, Revista de Catalunya s’adhereix a l’efemèride amb la publicació d’aquest cinquè volum corresponent a la col·lecció de monogràfics iniciada l’any 2013. El present volum col·lectiu és un intent d’aproximació a la vida i l’obra de Joan Brossa. Fundador de Dau al Set, escriptor de Barcelona, amant de la llibertat i la resistència, és una de les grans veus de l’avantguarda catalana. Plantejat des d’una visió col·lectiva i individual alhora, els diferents textos que hi trobareu irradien un món que definim amb una divisa del mateix Brossa: “la fantasia enganya, la imaginació allibera”.