Josep Vallverdú, una mirada des de Ponent
Catalunya, un país petit però divers, admet moltes possibles mirades. En qualsevol direcció, de la muntanya a la plana o de la costa a l’interior, les distàncies són curtes, però els contrastos es mostren vius i evidents. Per això la literatura geogràfica sobre el país ha tendit a caure, moltes vegades, en el parany de la visió esbiaixada: la presentació del conjunt a partir d’una percepció massa puntual i limitada d’un territori veritablement complex. No és aquest, tanmateix, el cas d’un dels escriptors catalans contemporanis més prolífics i coneguts, Josep Vallverdú i Aixalà. Tot al llarg de la seva obra –en què la novel.la juvenil i l’assaig tenen un paper destacat-, traspua una especial sensibilitat pel paisatge, per la terra, pels matisos i els detalls de la geografia més propera. No creiem descobrir res de nou si afirmem que en, pràcticament, tota l’obra de Vallverdú, hi ha, subjacent, una visió personal, molt viscuda i elaborada, de la globalitat del país. Un país vist, en tot cas, des de la seva perspectiva d’home de la terra ferma. O de Ponent, per dir-ho a través d’una expressió que ell mateix ha contribuït a divulgar.
COMPARTEIX
