“Les eleccions del 24 de maig de 2015 a València…”

Joan Fuster pot descansar en pau. El 1976, el de Sueca va publicar un llibre emblemàtic del seu pensament. Es titulava Un país sense política i Fuster defenia, entre altres, la tesi de la necessitat que qualsevol país decent mantinguera una política pròpia. El resultat de les eleccions del 24M al País Valencià marquen l’inici d’una nova etapa per a la societat valenciana: la d’un país amb política. Pot descansar en pau Joan Fuster. Els resultats de la jornada mereixen una anàlisi profunda, perquè profunds són els canvis que s’apunten. Al meu entendre, aquests canvis no es limiten a un nou cicle electoral, sinó que apunten a un nou mapa electoral. Si el cicle depèn del temps, el mapa depèn de l’espai. Podríem pensar que el que ha passat al País Valencià és senzillament una qüestió de temps: els perdedors han estat massa temps al poder i els nouvinguts són nous justament per un factor temporal, tot just acaben de nàixer, i d’arribar. Però no tot és temps. Com m’agradaria mostrar en aquesta breu anàlisi d’urgència, feta als pocs dies de la celebració dels comicis, el nou cicle electoral s’acompanya d’un nou territori electoral. Aquesta és la novetat. I, al temps, apareixen un parell de dimensions desconegudes fins al moment que alteren substancialment la topografia del país, la geografia política valenciana i, de retruc, l’espanyola. Com en un joc de cristalls, els resultats electorals a la Comunitat Valenciana es poden llegir a diferents escales. Des del barri més petit al comportament general del país, les conseqüències d’aquest 24M poden ser importants. Que a la ciutat de València, una força com Compromís –nascuda de la coalició del Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa, Verds i Gent de Compromís– haja guanyat a quasi la meitat dels districtes urbans o que Alacant vaja a comptar amb tres regidors d’aquesta mateixa força política –en correspondència amb el 9% dels seus vots– obliga a revisions de judicis i a anàlisis més complexes de la realitat valenciana. I si canviem d’escala, què dir d’un país que, en començar a tenir política pròpia, pot alterar substancialment els equilibris de poder sobre els quals s’ha sustentat l’Estat espanyol que avui coneixem? Per primera vegada en la història recent, la societat valenciana mostra signes de rebel·lia política i mental davant el paper que hom tenia reservat: el d’ofrenar noves glòries a Espanya”, sense que Espanya (vegeu l’afer del Corredor Mediterrani o el perjudicial sistema de finançament valencià) li responga amb la cura i atenció necessàries. Singularitat i economia s’uneixen en un còctel nou. Vist d’una manera global, el País Valencià era un dels territoris més importants de l’Estat pel que fa a les eleccions del 24M. Sense Catalunya ni Andalusia, la Comunitat Valenciana, amb els seus 3,5 milions de ciutadans cridats al vot, representava el 18,6% del total d’electors de l’Estat. Tan sols Madrid, amb el 24,6%, la superava. Per això, tot i la tendència a igualar el que passa a la Rioja (l’1,2% dels votants) i al País València, cal recordar la importància del comportament electoral valencià. Si les eleccions del 2011 ja mostraren indicis de trencament del sistema bipartidista, les del 2015 no han deixat lloc al dubte. A més, amb una especial incidència en comparació amb els resultats espanyols. Si al conjunt de l’Estat el percentatge dels vots al PP i al PSOE ha estat del 54,5%, al territori valencià tots Revista de Catalunya núm. 291 (2015) 2 dos partits han assolit un 46,5%, vuit punts de diferència amb el comportament estatal. Aquesta sagnia dels dos “grans” afecta especialment el Partit Popular, que passa de tenir el 48,61% dels vots al 26,2%. Aquesta pèrdua de 22 punts (uns 558.000 vots) és la major hemorràgia de vots del Partit Popular a totes les comunitats autònomes on se celebraven eleccions. Tot i no ser cap analista polític, la meua formació geogràfica m’empeny a destacar alguns comportaments interessants dels resultats. Per exemple, el vot urbà. En aquest sentit, en un context on la societat es fa cada cop més urbana, on la modernització passa per les ciutats, on el sistema urbà assoleix la categoria de vertebrador d’un país, el Partit Popular té greus problemes, perquè tan sols està en condicions (a data d’avui, 28 de maig de 2015) de governar en quatre de les vint grans ciutats valencianes. En concret, els resultats atorguen als populars la capacitat de governar, depenent de pactes, a Gandia, Torrevieja, Oriola i Benidorm. El PP ha perdut 260.000 vots en les grans ciutats valencianes i ha perdut també els governs de ciutats com València, Alacant, Elx, Castelló, Paterna, Sagunt, Elda, Sant Vicent del Raspeig, Alzira i Dénia (i Xàtiva, la ciutat d’Alfonso Rus). El repte del PP no és sols recuperar el vot, des del punt de vista quantitatiu, sinó assumir que ha perdut el lligam amb el vot urbà valencià –que abans dominava, per cert– i, en conseqüència, dissenyar una política més moderna i oberta. El PSOE valencià ha perdut uns 180.000 electors, tot passant del 26,5% al 20,3% del vot. Contràriament al PP, el PSOE manté algunes grans ciutats (Alcoi, Vila-real, Mislata, Burjassot o Ontinyent). En la majoria de casos, especialment a la capital de la Vall d’Albaida, es produeix un vot diferencial interessant: per exemple, a Ontinyent, el PSOE obté gairebé el 62% del vot municipal, però la llista autonòmica en recull tan sols un 25%. A diferència del PP, el PSOE resisteix a algunes urbs (tot i perdre 90.000 vots a les vint grans ciutats), però evidencia un problema de “marca” global. La gran novetat de les eleccions autonòmiques és Compromís (9 regidors a València i 19 diputats a Corts Valencianes). D’alguna manera, aquesta coalició barra el pas a l’esquema polític que els mitjans de comunicació havien construït al voltant de Podemos i de Ciudadanos, que obtenen, a tot el país, 13 escons cadascú, una mica lluny de les seues expectatives gosaria dir. Compromís arriba a resultats espectaculars a la capital del país, on guanya en 9 dels 19 districtes i on es queda tan sols a un regidor d’igualar el Partit Popular de Rita Barberà, al poder des del 1991. També Ciudadanos obté un bon resultat: un 15% dels vots i supera el PSOE (14%, relegat així a la quarta força municipal). El 23% dels vots de Compromís a la capital desfà moltes de les anàlisis simplistes sobre el caràcter de la ciutat de València, judicis que, junt a la dada dels tres regidors a Alacant per aquesta mateixa força política, obliguen a repensar la percepció que sovint es té d’aquest país fora de les seues fronteres i, especialment, a Catalunya. Aquests resultats assenyalen també el fracàs de l’anticatalanisme –en feliç expressió del periodista Josep Torrent– com a estratègia mobilitzadora general del vot. Cal recordar que poques setmanes abans del 24M, el Govern valencià havia aprovat la Llei de senyes d’identitat, que pretenia reviscolar la flama de l’anticatalanisme com a arma electoral. El resultat, especialment, a les grans urbs, mostra el fracàs de la jugada. Aquesta fallida s’ha de sumar a una altra dada d’interès: avui, pel que sembla i a la vista dels resultats, el valencià i allò valencià no resta vots, no perjudica, ni a la ciutat ni al país. Ans al contrari, pot interpretar-se com un senyal de reterritorialització de la política del país. I això pot tenir Revista de Catalunya núm. 291 (2015) 3 conseqüències en la resta de forces polítiques valencianes, del PP al PSOE, de Ciudadanos a Podemos (però també en els empresaris i altres cossos intermedis de la societat) que estaran obligats a revalencianitzar el seu tarannà, a reterritorialitzar el seu comportament econòmic, social o polític, i, de retruc, a abandonar velles estratègies caduques –especialment parle pel PP–, com ara l’anticatalanisme, ja prou afectat per la realitat dels interessos econòmics comuns entre Catalunya i València i per l’afer fonamental del Corredor Mediterrani. El comportament electoral valencià al territori més poblat –després de Madrid– en aquestes darreres eleccions i a la tercera ciutat d’Espanya ha passat amb més pena que glòria per les anàlisis fetes a la resta de l’Estat. Tot i això, em sembla un fenomen transcendental. Un aire propi a València podria capgirar equilibris i dinàmiques a tot l’Estat, amb un efecte sols comparable al que podria tenir un canvi de rumb –que s’hi pot donar– a Navarra. Caldrà resseguir amb atenció la conformacions de governs i de majories a les terres valencianes. Des de Catalunya i des de Madrid. Els equilibris territorials nascuts de la Transició trontollen. Un país, el valencià, ha recuperat una política.