La desfeta i el redreç (1960). A propòsit de Josep Benet
Jordi Amat
Quan el 14 d’abril de l’any 2000 Josep Benet va deixar la direcció del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, tenia 80 anys i cap ganes de deixar de fer d’historiador. Feia gairebé 50 anys que aquell advocat havia començat a fer investigacions històriques de manera sistemàtica. Però a partir d’aquell moment, a partir de la jubilació, la recerca i l’escriptura les faria, bàsicament, a casa seva. Al pis del carrer Calvet de Barcelona on havia viscut des del dia de 1948 que es va casar amb Florència Ventura. En una petita habitació interior, amb prestatgeries a banda i banda, Benet hi tenia el seu despatx. Durant anys s’hi havia acumulat, desendreçada, documentació de tota mena. Retalls de premsa, els seus textos, els materials acumulats per preparar els llibres pendents, les recerques sempre en marxa, la col·lecció completa de Serra d’Or… No sé quan va trobar el moment (ell, la Florència o els seus col·laboradors) per posar ordre a tot aquell oceà de paperassa. Eren documents li haurien de servir per fonamentar el seu darrer projecte intel·lectual: les memòries. Va arribar a escriure i publicar en vida el primer volum, amb l’ajuda de Josep Poca. Eñ va tenir a les mans, a l’hospital, pocs dies abans de morir el 25 de març del 2008. Es va subtitular De l’esperança a la desfeta.
COMPARTEIX
