“Memòries d’un filòleg” de Narcís Garolera

El filòleg Narcís Garolera, ex-catedràtic de català de batxillerat i ex-professor a la Pompeu Fabra, va publicar el 2019 les seves memòries, un volum que havia estat escrit poc a poc molts anys enrere i sense intenció que fos publicat. Josep Cots, d’Edicions 1984, la connexió vigatana, el va convèncer i va fer possible la seva publicació.

El llibre, que alguns periodistes o ressenyadors han destacat que està molt ben escrit, és, en efecte, un volum correctíssim en què l’autor hi desplega el domini que té de la seva eina de treball. No podria ser altrament, és clar. Però hom diria que això no és el que Garolera pretenia com a principal assoliment, escriure un llibre més que correcte. Més aviat diríem que la llengua que fa servir és una eina eficaç a l’hora de servir de mitjà pel que l’autor pretén: aixecar acta de vida, de trajectòria i col·locar alguns punts sobre algunes is que l’autor creu que són borroses i haurien de quedar del tot nítides. Per això, d’entrada, se li agraeix que vagi al gra i tot i que de vegades enllaça trossos d’un o altre episodi viscut, el que fa l’autor és insistir en la seva voluntat didàctica perquè el lector no es pugui perdre de cap manera. Una mena de “recordeu el capítol X que ja us deia tal cosa? Ara ve l’explicació més detallada”.

Aquestes memòries si de cas, són un relat d’una vida professional i d’estudis i dèries intel·lectuals. L’autor no s’entreté gens a parlar de la seva vida personal i privada, només en els primers capítols quan situa la seva família a la història i així dibuixa l’ambient i les circumstàncies que el van envoltar en el moment de néixer a Vic, el 1949.

Parla, en aquesta primera part del llibre, d’alguns records lligats a la seves relacions familiars i algunes anècdotes i històries familiars resulten interessants i curioses. Més endavant, i, sobretot en la vida adulta, Garolera desvincula la seva vida personal de la professional en el relat, cosa que potser fa la lectura menys amena. No és pas per xafardejar en la vida de ningú, però en les memòries, el lector agraeix llegir detalls personals d’aquell que ens està parlant des de la pàgina estant.

Garolera aixeca acta de situacions complicades i, de vegades, desagradables, tal i com les relata, relacionades amb la seva feina, tant quan aquesta es desenvolupa en l’àmbit públic com en el privat. L’autor utilitza el llibre en part, doncs, per explicar circumstàncies en els quals es va veure immers i en va haver d’afrontar les conseqüències, sense haver pogut, fins ara, explicar el seu punt de vista, les seves raons.

Un dels temes a què l’autor dedica més pàgines és, sens dubte, a l’obra de Jacint Verdaguer. Estudiós durant anys de l’obra verdagueriana, Garolera reivindica el seu paper en la construcció del gruix d’estudis existents dedicats al poeta de Folgueroles. No és debades que Garolera n’ha esdevingut un especialista: ja el 1990 es doctorà amb una tesi sobre “Excursions i viatges”, que va publicar el 1993, i des d’aleshores no deixà d’estudiar Verdaguer. N’ha fet l’edició crítica –“Canigó” (1995), “L’Atlàntida” (2002), “Al cel” (2003), “Idil·lis i cants místics” (2005), “Jovenívoles” (2006) i “Poesies juvenils inèdites” (1996)- i ha publicat estudis diversos com ara “Sobre Verdaguer. Biografia, literatura, llengua” (1996), i “Verdaguer. Textos, comentaris, notes” (2004). Amb Marta Pessarrodona va publicar “Verdaguer. Una biografia” (2016).