Una Catalunya desorientada i incoherent que necessita fer camí
Jordi Manent i Tomàs
Frustració, desànim, impotència, desorientació, ràbia, sensació d’engany, constatació d’actuacions incoherents, tristesa… són alguns dels sentiments que, de manera lògica, el gruix de l’independentisme català va anar sentint i acumulant gradualment uns mesos després que el Procés independentista s’anés apagant (o, per a qui ho vulgui, la primera fase del Procés independentista anés finint) fins a arribar als nostres dies. I, des d’aleshores, des dels fets posteriors a l’1 d’octubre de 2017, per desgràcia l’independentisme continua a les palpentes i, en la meva opinió, encara sense haver fet una anàlisi correcta i suficientment profunda de la realitat i de tot allò que va succeir: l’èxit del referèndum i el posterior fracàs de la gestió per assolir la sobirania plena de Catalunya, és a dir, un nou Estat català. La patacada va ser prou important i prou devastadora, i quatre anys i mig després l’independentisme, tot i tenir de moment majoria al Parlament de Catalunya i governar el país, no aixeca el cap ni emocionalment ni programàticament. I el més preocupant de tot és que encara ara cap institució rellevant del país —podria ser privada— s’ha plantejat dur a terme un profund procés de reflexió intern i col·lectiu que analitzi allò que va funcionar (el referèndum) i allò que va fracassar (l’assoliment de la independència). […]
COMPARTEIX
