Felicitem l’Editorial Barcino pel seu Centenari
Cent anys d’«Els Nostres Clàssics» i l’Editorial Barcino
El mateix any que naixia la Revista de Catalunya, naixia, també, la col·lecció «Els Nostres Clàssics», origen de l’Editorial Barcino (el primer títol publicat, pròpiament, amb el segell de l’editorial és de 1925) a mans d’un jove Josep Maria de Casacuberta, que amb només vint-i-set anys va decidir renunciar al seu càrrec de director de l’oficina d’onomàstica i toponímia de l’IEC —en prendria el relleu, ni més ni menys, Joan Coromines—, encoratjat per Fabra, Francesc Martorell, o Lluís Nicolau d’Olwer.
Al maig de 1924, en un full de propaganda de la col·lecció que també reproduirien, almenys, La Publicitat i a La Veu de Catalunya, hi llegim:
«L’objectiu de la col·lecció és divulgar a Catalunya, València i Balears el coneixement dels nostres clàssics medievals, amb edicions acurades que interessin els lectors no iniciats en estudis romànics i que resultin de fàcil lectura sense les dificultats de les edicions destinades únicament al públic acadèmic.»
L’objectiu és clar, doncs: recuperar, divulgar, els clàssics catalans i fer-los arribar a lectors d’arreu del país (un país que per Casacuberta, i per la Barcino d’ahir i d’avui, comprèn totes les terres de parla catalana).
La voluntat d’alta divulgació quedarà palesa no només en la tria dels primers títols, sinó en les característiques de les edicions: així, en els primers volums es va decidir de regularitzar la grafia dels testimonis medievals, que es van distribuir amb l’ortografia normalitzada d’acord amb el model proposat per l’IEC, però respectant-ne el lèxic, la sintaxi i la morfologia originals. Els textos s’acompanyaven de ben poques notes al final del volum, d’introduccions instrumentals, per orientar el lector, i d’un extens glossari. S’evitaven, doncs, els aspectes filològics o massa acadèmics que poguessin esdevenir elements de distanciament entre els lectors potencials i el text. El petit format (en dotzè) i un preu volgudament popular, també anaven en la mateixa direcció.
Els primers números d’«Els Nostres Clàssics» eren tota una declaració d’intencions: Lo somni, de Bernat Metge; el Tirant lo blanc, (publicat en diversos volums entre 1924 i 1929); les Poesies, de Ramon Llull (1925); Contes i faules, d’Eiximenis (1925), o L’expedició dels catalans a Orient, extreta de Crònica de Muntaner (1926).
Originalment, la col·lecció havia de tenir tres sèries; la sèrie A, d’obres cabdals d’escriptors catalans; la B, de reculls; i la C, de manuals de llengua i literatura antigues. Si bé aquestes tres sèries no van arribar mai a ser pròpiament una realitat tal com estaven concebudes original-ment, sí que es van materialitzar bona part dels projectes i de les edicions de textos que s’hi detallaven.
A dia d’avui, la col·lecció «Els Nostres Clàssics» continua ben viva i les edicions crítiques que s’hi publiquen desperten l’interès d’especialistes d’arreu del món. Actualment té dues sèries, «Autors medievals», on hi trobem textos de March, Llull i Metge, entre d’altres, i «Autors Moderns», que recull textos dels segles XVI a principis del XIX. En aquesta col·lecció hi acaba d’aparèixer l’esperada edició d’August Bover de L’espill de la vida religiosa, fruit d’una feina ingent d’investigació de més de quaranta anys.
Però si ara, cent anys més tard, podem mirar el futur amb optimisme, ho fem, precisament, emmirallant-nos en els orígens. Així, la col·lecció «Imprescindibles—Biblioteca de Clàssics Catalans», creada a finals de l’any 2021, ha recuperat l’esperit d’alta divulgació dels primers anys, i ja arriba al desè títol que és, precisament, i a tall d’homenatge, l’Obra completa de Bernat Metge, a cura de Lola Badia. Sense renunciar al màxim rigor filològic (la nòmina de col·laboradors n’és garantia), ni a l’exquisidesa formal, la col·lecció té voluntat d’arribar al màxim de lectors possibles i d’esdevenir, al costat d’altres iniciatives igualment lloables, un referent en l’edició dels clàssics catalans de tots el temps.
I, igual com els primers títols d’«Els Nostres Clàsssics» van ser una declaració d’intencions, també ho són els primers volums d’«Imprescindibles»: Martorell, Vayreda, Rosselló, Monserdà, Oller, Ramis, Fontanella, Sagarra i Karr. Una nova mirada al cànon, sens dubte.
