Josep M. Domingo recorda Ricard Torrents
I.M. Ricard Torrents (1937-2023).
Com que, al doctorat, féiem un curs sobre Verdaguer, en Molas ens va fer anar al coŀloqui Verdaguer que muntaven “els de Vic”. Va ser aleshores, la primavera del 1986, que vam veure en acció en Ricard Torrents. Anàvem avisats que ell i Segimon Serrallonga eren (en expressió de Molas) “dos savis grossos de Vic”. No vam ser defraudats. En aquell coŀloqui de 1986 en Ricard es movia àgil, elegant, capaç i, en efecte, savi. D’aquella saviesa que no havíem de deixar d’atestar i d’admirar (i de servir-nos-en) al llarg dels anys, i que formava part d’un complex imbatible de gosadia, tenacitat, ambició i habilitats persuasives. Recordo com Segimon Serrallonga confessava, en aquell mateix punt de 1986, no saber què admirar-ne més, si les capacitats d’organizador o l’aparent facilitat amb què les vèiem resoltes. Torrents, en qualsevol cas, amb el rotund equipatge del pas per Tubinga i Roma, era la peça clau de la reencarnació seixantista del grup de Vic que havia traduït Baran i Sweezy, Marcuse, Hesse, Kafka; que s’havia interessat per Ernst Bloch; que havia dirigit “Paraula Menor” (la coŀlecció de Lumen), i “Textos” (la coŀlecció d’Anagrama) i que havia participat a Oriflama. I que, en fi, havia sabut liderar la canalització tota aquella efervescència cívica seixantista en un repertori extraordinari de realitzacions: l’Escola Universitària de Mestres d’Osona, l’editorial Eumo, Reduccions, la Societat Verdaguer, la Universitat de Vic ―“Considero que la cosa més sòlida que he construït és la Universitat de Vic”, confessava Torrents el 2012. La reflexió que les acompanyava implicava sempre un dràstic canvi de paradigma. El pas determinant per Tubinga, explicava, li havia revelat alhora les possibilitats universitàries de Vic (reeixides) i les d’un sistema universitari català (que no va passar de somni). També, Tubinga, la vila de Hölderlin, li havia de regirar els tractes amb Jacint Verdaguer. Ell que, admetia, també l’havia menyspreat, hi acaba descobrint algú que, com també ell mateix anys a venir, i com ell mateix també de Folgueroles, havia tingut el “coratge de buscar el propi camí”; hi acaba identificant “el nostre poeta romàntic”, l’epítom de l’aventura renaixentista, però alhora el poeta del “Cant de Gentil”, de “Vora la mar” o de Primavera: de textos que sobreeixien l’instituït, el poeta eloqüent de la foscor que surt de la llum de la poesia, confús en la sospita que la poesia només sigui possible wenn die Stille Kehrt. “Vora la mar”: a la vora del seu ponent, l’excepcional lector que era Ricard Torrents es dolia de “No haver aconseguit cap obra de creació literària”. Torrents triava de llegir “Vora la mar” en l’homenatge que li retíem en la clausura del XI Coŀloqui Internacional Verdaguer, el 13 de novembre de 2021: en va fer una lectura corprenedora: sincer, sencer, en la seva vulnerabilitat.
Oh quanto è corto il dire… Quin inoblidable senyal nostre, Ricard Torrents!
Josep M. Domingo (UB)