“Els orígens del miracle econòmic català”, d’Antoni Simón i Tarrés

Antoni Simon i Tarrés Els orígens del miracle econòmic català, «Obra Vària», núm. 26. Rafael Dalmau Editor, 2021

Deia Thomas Edison que el geni es compon d’un 1% d’inspiració i un 99% de perspiració. El mateix es pot dir de la ciència en general: darrere de cadascuna de les interpretacions de la realitat que tant ens impressionen hi ha d’haver un treball enorme de recerca subjecte a criteris extremament exigents per a la seva validació… I si això és cert de la ciència en general, ho ha de ser encara més per a una ciència no experimental com és la història, car altrament seria molt fàcil falsejar la realitat passada per fer-la encaixar amb qualsevol interpretació aberrant destinada a justificar una o altra ideologia. El paper ho aguanta tot, sobretot quan no es pot contradir amb cap experiment perquè la realitat que es pretén interpretar està en un passat llunyà que ja ningú no recorda. Per això, al costat de llibres breus de caire més divulgatiu, són imprescindibles obres de consulta com la que ressenyem aquí: Els orígens del miracle econòmic català, d’Antoni Simon i Tarrés.

El llibre analitza, amb un notable grau de detall, les múltiples dimensions de l’economia catalana durant els segles xvi, xvii i xviii, és a dir, els segles crucials durant els quals es va gestar la transició entre el període de la decadència baixmedieval i el que l’autor anomena prou eloqüentment el «miracle econòmic català» dels segles xix i xx. El plantejament és, doncs, ben lluny del que és corrent en treballs de caire divulgatiu, en els quals tot el discurs s’articula entorn d’una tesi i l’evidència presentada se selecciona perquè doni suport a aquesta tesi. Ben al contrari, el llibre d’Antoni Simon aconsegueix, en menys de 250 pàgines (sense comptar la bibliografia), oferir un panorama molt complet de la situació i l’evolució dels diversos factors i condicionants econòmics a Catalunya al llarg d’aquells tres segles crucials d’acord amb els estudis més recents.

Aquesta és una tasca per a la qual el professor Simon, que és catedràtic d’Història Moderna de la UAB, està extraordinàriament qualificat, atès que aquest és el tema al qual ha dedicat la major part dels seus treballs de recerca al llarg de les darreres quatre dècades. La profunditat de l’anàlisi, l’abundància de dades, l’estructuració dels temes en capítols dedicats a aspectes ben definits i la condensació dels resultats d’aquests quaranta anys de recerca en un volum d’una mida prou raonable, fan d’aquesta una excel·lent obra de consulta recomanable per a qualsevol que vulgui aprofundir en l’economia catalana dels segles que van portar a la primera revolució industrial del sud d’Europa.

Això no vol dir, per descomptat, que no s’hi proposi cap interpretació de tota aquesta allau de dades: ben al contrari, se n’hi planteja una de prou clara que trobareu en l’últim capítol anomenat «Conclusió. Una proposta interpretativa». La idea central seria com segueix (i soc conscient que faig una enorme simplificació d’un plantejament molt més subtil). En primer lloc, la societat catalana dels segles xvi i xvii era rural, endarrerida i de baixa productivitat, però, alhora, la propietat agrària hi era molt menys polaritzada i oferia més oportunitats d’ascens econòmic i social que a altres llocs de la península, l’entorn jurídic era més contractualista (el famós pactisme), cosa que permetia formes més segures i eficients d’associació, i en aquest context es va desenvolupar un capital social més favorable a la cooperació (l’igualment famós associacionisme català). En segon lloc, cal dir que, tanmateix, amb això no n’hi havia prou per a l’enlairament econòmic: el desencadenant va ser la forta demanda exterior de vins i destil·lats a partir de 1670-1680, que havia de dotar la societat catalana d’un incentiu dinamitzador que la mercantilitzaria, la capitalitzaria i bastiria el que al segle xix esdevindria una economia industrial moderna sobre la base d’aquell antic capital social emprenedor, pactista i associacionista.

Aquesta no és pas una conclusió radicalment diferent de les d’autors anteriors. Dels avantatges del caràcter (avui diríem del capital social) català vers el desenvolupament econòmic modern ja en van parlar al segle xviii autors com José Cadalso o Francisco Nifo. Al segle xx, historiadors com Jaume Vicens i Vives, Pierre Vilar o Jordi Maluquer de Motes ja van considerar la interacció entre la relativa igualtat econòmica i jurídica al camp català combinada amb la tradició pactista/associacionista i les oportunitats que va portar el comerç primer d’aiguardents i després d’indianes —tot i que Simon hi fa tot un seguit d’aportacions pròpies molt interessants. Tanmateix, com sol passar en qüestions acadèmiques amb fortes connotacions polítiques, hi ha també un corrent interpretatiu diguem-ne espanyol, representat per autors com Gabriel Tortella o Carlos Martínez Shaw, que interpreta el creixement català com a resultat de les polítiques de liberalització borbòniques del segle xviii —sense explicar, tanmateix, com és que aquestes polítiques tan beneficioses, malgrat que es van aplicar igual a tot Espanya, només van començar una industrialització a Catalunya. La clau d’aquest plantejament, prou corrent en mitjans acadèmics espanyols, és, cal destacar-ho, que nega l’existència d’un capital social català diferencial que facilités la industrialització a partir de la segona meitat del segle xviii i, com a alternativa, atribueix l’enlairament essencialment a l’acció deliberada de l’Estat.

Quan un debat té un rerefons ideològic tan fort com aquest, només es pot tancar amb una anàlisi exhaustiva de l’evidència disponible. Cal demostrar, en aquest cas, que hi havia quelcom a la societat catalana abans de les reformes borbòniques que la predisposava a aprofitar les oportunitats de desenvolupament industrial modern molt millor que les altres societats ibèriques. L’estudi del desenvolupament català durant els segles xvi, xvii i començament del xviii és, doncs, crucial per explicar que les reformes borbòniques potser van facilitar, però de cap manera no van donar naixement al miracle econòmic català, atès que les seves arrels venien ja de lluny i el seu període d’enlairament comença, de fet, amb les exportacions d’aiguardent de la segona meitat del segle xvii. Aquesta és precisament l’evidència que proporciona aquest llibre: només ens resta esperar que serveixi per tancar el debat i enterrar definitivament aquella explicació borbònica del miracle econòmic català, que, malgrat les seves febleses de base, és encara tan popular en la historiografia espanyola.

Cita de la ressenya: 

Gracia Rodríguez, Eduard: Revista de Catalunya 318 (abril, maig, juny-2022), p. 144-145.