El centre d’aquest número 322 de la revista, s’obre amb un dossier monogràfic dedicat a Francesc Català-Roca (1922 – 1998), coordinat i presentat per Sílvia Tena, amb motiu de l’Any Català-Roca. Hi trobem articles de Carmelo Vega, Martí Rom i Laura Terré que ens permeten  d’endinsar-nos en aspectes poc coneguts o encara per estudiar (valgui com a exemple la qüestió de l’ús del color) d’una de les icones de la fotografia universal del segle xx, en la línia de les recerques artístiques de Henry Cartier-Bresson o Robert Capa. Amb el seu treball, Francesc Català-Roca va canviar el concepte de fotografia per convertir-la en testimoni viu de la realitat. El seu interès per la instantània el portà a captar el moviment de la vida quotidiana dels carrers de l’Espanya franquista dels anys cinquanta, seixanta i setanta; i també d’altres indrets on va viatjar endut pel seu interès per recórrer el món. Va explorar les diferents possibilitats de la publicitat i el grafisme i es va dedicar a l’edició de llibres de la indústria turística. Altrament, va mantenir relació amb artistes com Joan Ponç, Tàpies, Dalí, així com amb Joan Miró, amb qui va tenir molta amistat. I tot això el va dur a ampliar el seu focus d’investigació abraçant un espai que va de la realització de retrats d’estudi fins a la col·laboració en el cinema. A més a més, cal dir que les imatges que il·lustren l’article de Laura Terré no han estat recollides mai en cap monografia i són, doncs, pràcticament inèdites.

A més a més, en les diverses secciones d’aquest número 322 trobareu mirades reflexives sobre els esdeveniments que han marcat el ritme cultural dels últims mesos. Arià Paco parteix de les pel·lícules Alcarràs i As Bestas i en remarca les similituds que s’hi mostren del camp com a símptoma d’una manera d’entendre i valorar els altres. I es pregunta si la compassió, un sentiment en principi positiu, és realment un bon argument per a moltes de les nostres actituds, tant personals com col·lectives. D’altra banda, Joan Vergés toca un altre tema candent: com interpretar els últims esdeveniments que s’han produït als museus? Són accions reivindicatives o performances buides de significat? I presenta les intencions dels activistes, examina el valor de la seva proposta d’enfrontament amb el poder i analitza les interpretacions que se n’han fet. Ara bé, tenim un altre centenari per commemorar, en aquest número, el de la mort de Marcel Proust. Seria fàcil perdre’s en una aproximació genèrica: per evitar-ho, Valèria Gaillard, traductora de la Recherche, ens aproxima a les activitats que s’han celebrat recentment, n’assenyala la projecció i incidència en la literatura catalana i acara l’obra segons una concepció orgànica comparable a la de la Sagrada Família. Ja fa anys que les distopies s’han ensenyorit de la ficció.

L’entrevista d’Elisabet Armengol a Antoni Munné-Jordà, novel·lista i estudiós de la ciència-ficció, ens parla dels inicis del gènere, dels seus autors principals i de la seva evolució al llarg del segle xx fins a l’actualitat. Una altra entrevista, però aquest cop in absentia, és la que condueix Víctor Sunyol davant l’obra poètica d’Antoni Clapés, amb qui comparteix la responsabilitat del segell editorial Cafè Central, dedicat a volums de poesia des de fa més de trenta anys. De fet, en traça una lectura des de dins, amb una mirada de poeta, i en desplega aspectes que passarien desapercebuts a l’ull forà.

Dediquem les ressenyes de llibres, que contenen sempre un aspecte reivindicatiu de valors individuals, com en el cas de l’artista plàstic Francesc Torres, o de detalls d’una fase vital, com la recuperació dels escrits de Santiago Rusiñol a L’Esquella de la Torratxa. També ressenyem l’últim estudi d’Antoni Simon Tarrés sobre el concepte de la unitat d’Espanya amb una lectura històrica documentada, aclaridora i imprescindible. Tanca el volum una lectura de la traducció de L’esdeveniment, d’Annie Ernaux, darrera guanyadora del premi Nobel de literatura i autora central en la discussió sobre l’autoficció. Això és tot. I, tanmateix, aquest editorial no pot, no vol, amagar un episodi especialment dolorós que s’ha produït recentment dins la nostra cultura: la desaparició, en format paper, de L’Avenç, que participava activament del debat català des del 1977. Les revistes són el pal de paller de qualsevol sistema cultural: el nodreixen, l’enforteixen i el dinamitzen. No es tracta, doncs, de redactar-ne un elogi fúnebre, de cantar-ne una complanta ni de pronunciar allò que els anglesos anomenen una eulogy. Es tracta de reflexionar-hi. La noticia és pèssima i ens ha agafat desprevinguts i desorientats: potser caldria demanar-se què significa aquesta pèrdua i quantes n’hem deixat passar, en aquest fràgil teixit cultural que, a més a més, no té programes de resistència contra l’envestida d’una altra llengua que, sistemàticament, malda per colonitzar-lo.